ÀNGEL GARRETA // REM IMAGES

La canalla té dues activitats bàsiques durant el dia: anar a l’escola i, després d’estar tot el dia a classe, fer qualsevol activitat extraescolar. La més popular, i amb diferència, és la pràctica del futbol. 

El futbol és únic. Únic en el sentit més ampli de l’adjectiu. A l’escola no entren els pares; als camps de futbol hi ha un exèrcit de pares que, amb tot el dret del món, volen veure com juga el seu fill. A l’escola només van i venen per deixar i recollir al fill. Primera i enorme diferència. 

Deixant de banda a tots aquells que es comporten d’una manera cívica a les grades i que no fan d’entrenadors a temps parcial, hi ha actituds censurables que fa que dirigents de molts clubs del #futbolcat es replantegin el paper del pare que vol anar a veure com gaudeix el seu nen.

El problema d’arrel és educatiu. Se’ns fa normal l’insult i el menyspreu, ja sigui a l’adversari o a l’àrbitre; en el mateix moment en el que normalitzem l’inadmissible és quan deixem de ser un exemple per la quitxalla. El futbol són crits a la grada i càntics de gust vomitiu. Potser s’haurien de canviar els papers: alguns pares haurien de tornar a l’escola i deixar al nen que jugui tranquilament amb la pilota.

Aquí va un petit tast dels tòpics que, de ben segur, haureu escoltat en qualsevol camp:

 -“Fulanito (company d’equip)/entrenador li té mania”.

-“Els seus companys no l’entenen, no li passen la pilota”.

-“El meu nen és el millor. Arribarà lluny, segur”.

-“L’entrenador no té ni idea!” [És per això que ell dóna ordres; primer al seu fill i després a la resta].

-“Aquest club és un desastre. Me l’emporto a un altre, que segur que valoraran més aquest crack del futur”.

El nen, avergonyit per l’actitud d’aquella persona que li va comprar la primera pilota, les primeres botes i la primera equipació amb la que havia de jugar a futbol, acabarà per suplicar-li que, si us plau, no torni al camp. Que aquí el nen és el pare i l’adult un noiet que tindrà entre 8 i 14 anys.

I és que el primer incondicional del nen pot arribar a ser, a vegades, el pitjor enemic d’un noiet que només té un objectiu, que no és altre que el de divertir-se.

@gonzalodemelo