ÀNGEL GARRETA // REM IMAGES

A Primera, molt probablement, morirem sense haver vist un altre campió que no sigui el Futbol Club Barcelona o el Reial Madrid. Morirem d’avorriment i ens acostumem a les passejades militars d’uns i altres.

La normalització del que és anormal al món del futbol (veure golejades dia sí i dia també) és el pitjor dels símptomes per una competició. Per això som grans. Perquè el que és impensable a la Primera estatal succeix al futbol català. Perquè existeix el Júpiter de torn, cuer a Tercera, que pot guanyar al camp del líder de la categoria.

Perquè hi ha espai per un club com la UE Valls, que va guanyar el seu primer partit aquesta temporada a Primera Catalana després de superar l’Ascó, també líder invicte del grup 2 fins el passat 11 de Novembre. Perquè hi ha lloc per l’èpica de veritat, la de veure un equip com el CE Vilassar, que segueix sense saber el que és guanyar a Primera Catalana, però que és capaç d’empatar al camp del encara líder invicte del grup.

Des de Segona B i fins a Quarta Catalana; veure guanyar a qualsevol equip de la part baixa contra qualsevol conjunt que aspira al màxim no és una quimera. És més que una possibilitat. 

Comprovar que no tot és el pressupost, que somiar amb un ascens a tocar a Segona B com el de la Montañesa és possible; que veure al Sant Andreu a Segona A no va ser un somni trencat per un filial imparable; que veure el Sabadell a Segona A, fa no gaire, era una idea de bojos.

Que pensar, erròniament, que el Prat faria el ridícul a Segona B; que veure que el Llagostera seria l’equip de molts aficionats al futbol català per la seva simpatia, pels seus ascensos consecutius sense saber encara on és el seu sostre.

Que somiar despert amb l’Europa, pensant que sí, que després de les penúries de l’any passat, aquesta temporada sí que és possible l’ascens. Que el Banyoles vol ser un equip de rècord a Segona Catalana, sumant 12 victòries en 12 partits, i tornar, en definitiva, al lloc que li pertoca dins de la historia del futbol de casa nostra.

Que tot això, tot, no és un somni. És la senyal inequívoca de la nostra grandesa. I és que aquí, de Segona B fins a Quarta Catalana, tenim un munt de candidats.

Allà dalt, en una categoria de 20 clubs, el bipartidisme és insoportable. Tant com per veure que ja no només és impossible competir en 38 jornades, sinó en un únic partit de 90 minuts. 

@gonzalodemelo