MUNICIPAL D'IBÈRIA, UN DELS POCS REDUCTES DE SORRA DEL #FUTBOLCAT // SERGI VARGAS

La pròxima generació de futbolistes ja no creixerà al fang, sinó que ho farà sobre gespa sintètica. Els kilos i kilos de sorra (ai, les mares, santa paciència...) es substituiran — ja ho fan, de fet— pel cautxú negre, aquell que se’ns cola per les botes, la roba i que te’l pots trobar a qualsevol lloc. Servidor se l’ha trobat al cotxe, a les butxaques i fins i tot al llit. Com molts de vosaltres, n’estic convençut.

Els camps de sorra són, ja, una rara avis dins del món del #futbolcat. Els únics camps de sorra que recordo, fins a Segona Catalana, són el del Canyelles i l’Equipo Ja, tots dos del grup 2 de la Segona Catalana; a Primera Catalana ja no existeixen després de la desaparició de la Gimnástica Iberiana. A Tercera i Quarta Catalana també escasseja la sorra. 

Fa no massa, fins a Tercera ens trobavem amb aquells camps de sorra, que en molts casos es convertien en petites pedres on et converties, com a jugador, en candidat a ser un entrecot a la llosa si tenies la desgràcia de caure al terra; cremada a la part exterior de la cama assegurada.

Molts dels camps municipals del futbol territorial català, amb l’ajuda indispensable d’Ajuntaments i Generalitat de Catalunya, van passar del paisatge marronós de la immensa majoria de les superfícies on es jugava a futbol pel verd cridaner i sintètic de la gespa artificial. Avui en dia, la dictadura artificial s’imposa.

I per motius merament econòmics, alguns clubs van anar més enllà i van deixar de banda la gespa natural — sense cap mena de dubte, i sempre que estigui en bon estat, la superfície ideal per la pràctica del futbol— per fer-se un lífting sintètic. No hi ha punt de comparació entre el cost econòmic d’un manteniment de camp de gespa natural i un de sintètic.

La economia, però, pot ser el millor argument a curt termini, però no si aixequem una mica el cap; recordem que tota aquesta revolució en els terrenys dels camps de futbol es dóna quan Ajuntaments i Generalitat tenen les arques plenes — ara també ho estan, però de telaranyes. I en un període que va dels 7 als 10 anys s'haurà de canviar la gespa, amb un cost estimat de 300.000€. Qui posarà els diners, ara?  

Per això, i per a aquella generació que s’aprofitarà, en el millor sentit de la paraula, dels camps de gespa, que no s’estranyin quan vegin fotos de tots aquells equips que ens van fer gaudir en un camp ple de sorra, pedretes i pols i on la resistència a les pilotades es mesurava per una Mikasa que semblava feta de ferro i no de cuir.

Allò, encara que no ho sembli, era i és futbol. I, evidentment, història viva del futbol de casa nostra. Ara només ens quedarà entonar un adéu nostàlgic al fang, a aquell altre futbol. 

@gonzalodemelo

PD: El recordar vells temps no té per què ser la reivindicació d’uns temps millors, sinó el record del futbol que ens va veure crèixer a molts. Molts d’ells, per cert, haurien pagat per jugar amb les comoditats amb les que es juga avui.