Quan parlem d’aparences es gairebé imposible no citar allò tan castellà que ens recorda que “las apariencias engañan”. I tant que ho fan; vivim una època en la que, deixant de banda molts aspectes de la quotidianitat, hem d’aparentar fair play al món del futbol.

Per això, la Federació Catalana de Futbol va impulsar, per la temporada 2012-2013, dos novetats que són l’exemple perfecte dels temps que corren. En primer lloc, una nova pilota amb la qual s’haurà de jugar a tots els camps del futbol català. La idea, que en la seva essència és magnífica (es juga en igualtat de condicions; en aquest sentit, talla de socarrel les males jugades d’aquells clubs que feien la seva i jugaven amb qualsevol pilota), inclou una inscripció on es pot llegir ‘Joc Net’. Si? Segur? Joc Net?

Però el millor exemple de l’aparença és l’escenificació (per allò del teatre, és clar) que es fa abans de que els equips surtin al terreny de joc. Què és això? Qui som per donar lliçons de fair play?

El fair play i la educació dins del camp no s’han d’escenificar amb els dos equips saludant-se, fent-se la foto per pura obligatorietat i incomodant a fotògrafs i als propis protagonistes, que s’han de preparar abans per un paripé de dimensions mastodòntiques.

La educació es treballa en el dia a dia; al treball, a l’escola, a la universitat o dins de casa. El donar la mà quan has fet mal a algú per una puntada de peu; el demanar perdó per un cop fortuit; el reconèixer una falta clara amb l’àrbitre. Això és fair play.

Però no. De moment haurem de fer veure que, sortint de la maneta al camp, som educats. Si només fem que teatralitzar els cops que ens donen i fem qualsevol cosa per tal d’enganyar l’àrbitre, només haurem aparentat, durant dos minuts, que som uns jugadors que defensen el fair play.

I el més important, evidentment, és demostrar durant els 90 minuts que tu podries dur la bandera del fair play.