Quan vaig debutar amb el CE Sabadell a 2aB de la mà de Valentí Mora amb només 17, semblava que la meva trajectòria havia de descriure una sòlida paràbola ascendent. No em puc queixar, perquè he disputat competicions arreu d’Espanya i he estat internacional amb Guinea Equatorial, país del meu pare, des de la sots-21 fins la selecció absoluta. Tot i així, crec que podria haver arribat més lluny.

A vegades, les coses no surten tan bé com a un li agradaria. Es pot posar tota la il.lusió i la dedicació que portes dins, però no és suficient. Algunes decisions aparentment intrascendents, s’acaben convertint en crucials. Punts d’inflexió que, a posteriori, analitzes amb més perspectiva i te n’adones de quina hauria estat la millor opció. Del que sí puc estar orgullós és d’haver posat sempre tota la carn a la graella, de seguir gaudint de l’esència d’aquest meravellós esport i de continuar fent gols per tot el territori català.

L’experiència em diu que el futbol et dóna oportunitats constantment. Cada dia és una invitació per a millorar. Una altra cosa, ben diferent, és que estiguis en disposició d’aprofitar aquestes oportunitats que se’t presenten. Un mal moment personal, el baix rendiment de l’equip, una lesió, la falta d’autoconfiança en les teves possibilitats, una mala maniobra del representant, els reiterats impagaments per part del club o, simplement, que un company t’ha pres el lloc a l’onze inicial i et toca esperar a la banqueta o a la graderia.

Aquí és on un jugador demostra de quina pasta està fet. Si buscarà excuses i culpables o, per contra, reflexionarà sobre la necessitat de millorar el seu rendiment si vol accedir a la titularitat. Els futbolistes som egoistes, això no és cap novetat. Quan ets immadur, anteposes el teu benefici al de l’equip. No tens la confiança de l’entrenador i dius que no en té ni idea, que no sap res del futbol. Que el sistema no afavoreix el teu estil de joc. Que tu ets millor que el titular, però hi ha algun vincle ocult entre ell i l’entrenador que et perjudica.

Quan surts una estona, els companys no et passen la pilota en condicions, no entenen el teu estil. El teu entorn no entén cóm algú de la teva qualitat no juga cada diumenge els noranta minuts. En definitiva, tots són culpables menys tu. Només hi ha una manera de donar la volta a la situació: el treball. ‘Els grans éxits no s’assoleixen lluitant contra altres, sinó superant-se a un mateix’ diuen. I quina gran veritat és aquesta! Aleshores necessites canviar el xip. T’has de proposar ser el millor de l’equip en cada entrenament. Posar els cinc sentits en cada control de pilota, en cada passada, en cada exercici. Posar entre l’espasa i la paret a l’entrenador. Obligar-lo a sentir-se culpable per no donar-te més minuts els diumenges.

L’oportunitat, generalment, acaba arribant i, llavors, ja no valen les excuses. Has de demostrar que pots ajudar l’equip amb un rendiment óptim. Quan entens aixó, te n’adones que el benefici individual és el benefici per l’equip. La constància, tard o d’hora, sempre dóna premi. Si no és en aquest equip, serà en un altre. Però sempre amb la cara neta i el cap ben alt, perquè el més important és mirar enrere i pensar: “jo vaig donar tot el que tenia; estic satisfet”.