Controlar els missatges, mitigar la seva radiació sobre el petit era una tasca poc costosa per a qualsevol pare o mare, qui es movien en un petit cercle cultural. Però actualment, un nen/a rep al voltant de 3.000 missatges al dia procedents d'Internet, els mitjans de comunicació, els centres on realitzen les seves activitats extraescolars, els seus amics i l'univers publicitari que ens envolta i ens ataca des de tots els fronts com si visquéssim una constant pluja de meteorits d'idees, eslògans i interessos comercials.

El petit cercle s'ha convertit en una immensa selva, opaca i inabastable, que desplaça als agents socials tradicionals del centre de l'educació.

Aquesta transformació, que ha ocorregut a la velocitat de la llum, obre el debat i el dilema per a aquests nous agents, que haurien de comptar amb uns límits perquè el seu objectiu és més econòmic que moral, més comercial que pedagògic; i, en contraposició, la seva influència social és bàrbara.

Com regular el contingut en Internet per als menors? El criteri dels mitjans de comunicació ha de ser merament periodístic o comercial? Les entitats esportives han de formar o competir? La publicitat ha de vendre un producte costi el que costi i a tots els públics? Judy Price, vicepresident de la CBS, va dir en una entrevista en els 90 que “cap nen pot ser l'únic del seu grup que no vegi els Power Rangers (dibuixos de l'època)”.

El missatge de Price és revelador i excloent. Si un nen no veu aquesta sèrie, estarà marginat pels seus amics, perdrà una via important de socialització. La televisió és un fort agent educador que, en més ocasions de les que hauria, compta amb un poder malèfic camuflat i justificat pels seus dubtosos criteris de “el que més ven”.

Vivim en l'era de la informació i les noves generacions evolucionen. En 2005, els nens de l'Infantil B de l'Espanyol de futbol es van proclamar campions del Torneig Internacional d'Arona i li van demanar un regal al president: una Playstation. Vuit anys després, ja al 2013, la seva generació, també vencedora, va sol·licitar de regal un mòbil d'alta generació.

Una eina que els permet jugar, tenir més autonomia, enviar missatges, connectar-se a Internet… O el que és el mateix, una eina que converteix en més difícil encara el control dels pares als nous agents socials. Però no tot és comunicació.

Les entitats esportives han anat guanyant pes com a activitat extraescolar principal. L'esport és un socialitzador ideal, beneficiós per a la salut i terra fèrtil de valors. Però, l'esport és competició o formació? És aquí, en aquesta dicotomia, on existeix un altre punt d'ebullició, de xoc d'objectius i de civilitzacions, en aquest cas de manera simbòlica, perquè el que està en joc és el futur de la societat.

El capitalisme no acostuma a ser un sistema just. Ens ensenyen des de petits a ser competitius, productius, guanyadors… I l'esport ha estat una bona arma executora per plasmar aquests plantejaments: solament juguen els millors, solament segueixen els més bons.

No obstant això, la tendència està canviant. Un camp de futbol, o de qualsevol altre esport, ja no és vist íntegrament com un espai proveït per a la victòria, sinó com un aula geganta, de gespa o de parquet, però amb educadors al capdavant d'un grup de nens o nenes que han d'aprendre els valors positius de l'esport i els hàbits de cada activitat.

Es una bona notícia que un agent social de pes en els nostres temps lluiti per un altre tipus d'ensenyament, s'allunyi dels valors purament econòmics que imperen en la comunicació, que ha abandonat la seva essència i la seva responsabilitat social per, en la seva àmplia majoria, convertir-se en una selva on els diners són la seva terra i la morbositat, la seva vegetació.

Alberto Martínez, director de www.futboldinamico.com i periodista del Diari AS

Oriol Alonso, doctor en Filosofia i professor de Formatic Barcelona