El Centre d´Esports Sabadell feia uns quants anys que havia desaparegut de la primera plana esportiva. Onze històric a Binéfar // ARXIU JOSÉ SAG

Després del període gloriós dels anys 60 a Primera Divisió coronada amb la participació històrica a la Copa de Fires (actual Europa League), el club vallesà s'havia perdut per la Segona i la Tercera Divisió de futbol. L'equip va baixar a Segona Divisió la temporada 71/72. La 75/75 i 76/77 va jugar a Tercera, tornant a Segona en dos anys. I la temporada 83/84 començava a la recent creada categoria de la Segona B.

L'eslògan “Sabadell, ciudad piloto del deporte español” ja començava a formar part del passat. El club estava a la categoria de bronze.

Amb Rafael Arroyos com a nou president i amb una banqueta turbulenta per la qual passarien Antonio Jaurrieta, Salvador Cadena i Vicente Dauder, l'equip tornava a la categoria de plata la històrica tarda de Binéfar (victòria 3-4), amb una autèntica caravana arlequinada amb vint autocars i moltíssims cotxes particulars. De la mà de jugadors que acabarien essent històrics com Lino, Tanco, Capó, Albert Roca, Joan Golobart, Rafa Marañón, Manolo Sánchez, Hans, Rández, Gala, Escalza, Zunzunegui, Motoret Sala… l'equip arlequinat començava la seva escalada fins a l'elit.

La temporada 84/85 serien quarts amb Dauder d'inici a la banqueta (fins la jornada 21) i rellevat per Pedro Mari Uribarri. Quedarien a només sis punts de l'ascens a Primera. Els vallesans s'havien reforçat amb Josep Costa, Brasi, Alcelay, Estella, Guitart, Omar i Quimet Saura.

I començava la temporada 85/86. A la ciutat es respirava ambient de molta il·lusió degut al bon final de la temporada anterior. El club es va reforçar amb la idea d'aspirar al somiat ascens a Primera. A la banqueta seguiria Uribarri. Arribarien jugadors com l´expert Adjutori Serrat, el prometedor Paco Sánchez, l'ex internacional Periko Alonso (pare de Xabi Alonso), Ribes, César Ferrando, Nacho i Joaquín Villa de l'Sporting de Gijón, l'ex blanquiblau Palanca, el belga Jan Peters i Julio Merayo. També tornaria Motoret Sala. I continuaven els Capó, Costa, Quimet Saura, Brasi, Lino, Zunzunegui, Ribes...

La temporada començaria bé i acabarien la primera volta segons classificats, darrere del líder Real Murcia, però amb Deportivo i Elx empatats a punts i Logroñés i Recreativo a només un punt. La igualtat era màxima. A més a més, es faria un esplèndid paper a la Copa del Rei arribant fins a quarts de final caient davant tot un Athletic de Bilbao a San Mamés a la tanda de penals. Aquesta eliminatoria serviria per veure que l'equip estava preparat per l'ascens.

A la jornada 27 els arlequinats queien davant el Recreativo per 2-1. Quedaven 11 jornades amb 11 finals per tal d'arribar al que sí ja ara era l´objectiu: l'ascens a Primera. En aquests 11 partits, 7 victòries i 4 empats amb partits especialment pel record. Es guanyaria 0-2 a la Condomina a tot un líder, el Real Múrcia. Es guanyaria 0-1 al Mini Estadi amb les grades plenes d'aficionats arlequinats. Es guanyaria 0-3 a la Romareda al filial del Saragossa, amb cinquanta autocars (!), un autèntic récord. I arribarien a l'última jornada depenent d'ells mateixos i jugant a casa.

El 18 de maig de 1986, la Nova Creu Alta plena de gom a gom com en les seves millors èpoques, rebia al filial de l'Atlètic de Madrid, que era cuer. No ho posarien fàcil però dos gols abans del descans de Villa i Nacho donarien l'anhelat ascens després de catorze anys.

Villa, en el partit de l'ascens en el que va ser protagonista anotant un dels gols // ARXIU JOSÉ SAG

Hi hauria invasió de camp amb una afició entregada a l'equip. El club fundat al 1903 tornava a l'elit en el que seria el quart ascens a la màxima categoria de la seva història (de moment també és l'últim).

La temporada 86/87 arribaria tota una novetat a la lliga espanyola. Acabada la lliga regular, es jugaria un play-off en tres grups segons la posició ocupada la lliga. I només acabaria baixant un equip, per l'ampliació de 18 a 20 equips.

Arribarien bons reforços per jugar la màxima categoria com els mundialistes a Mèxic 86 els paraguaians Miguel Ángel Hicks i Ferreira, José Luis Fernández Manzanedo (que seria decisiu), Genaro Celayeta (R. Societat), Llabrés (Sp. Gijón), el prometedor Joan Barbarà (Sants), Orlando Giménez, Fernando Maestre i Adriano. Continuaria tota la columna vertebral de l´ascens (excepte Brasi, Julio Merayo i Joaquín Villa).

El debut seria al Benito Villamarín amb derrota davant el Betis per 1 a 0. Gol al minut 89 de l´argentí Calderón (actual entrenador bètic) de penal. El primer partit a la Nova Creu Alta seria davant la Reial Societat, que arribava líder, amb un gran ambient a les grades. Va acaba amb empat a 2. En la quarta jornada, primer gran partit: CE Sabadell – FC Barcelona. Estadi ple, Jordi Pujol com a President de la Generalitat a la llotja i servei d'honor del tenor Plácido Domingo. Meritori partit vallesà amb empat a 1, amb gols de Llabrés i Víctor Muñoz.

A la jornada 10 encara no s´havia guanyat cap partit. I amb només 4 empats, la junta decidiria canviar Uribarri per l'etern Pepe Martínez. I com diu la dita, a entrenador nou, victoria segura. Davant el Valladolid amb gol de Lino Gutiérrez, es guanyava el primer partit. En la jornada 12 es visitava el Santiago Bernabéu i es va caure per un estrepitós 4-0. Hugo Sánchez amb 2 gols, Jorge Valdano i el malaurat Juan Gómez Juanito anotarien les dianes. En la jornada 13, un altre derbi. A la Nova Creu Alta empat a 1 davant el RCD Espanyol. Gols de Ribes i d´Ernesto Valverde. El CE Sabadell era cuer amb només 7 punts.

En aquesta primera fase de lliga es començarien a patir arbitratges molt dolents, amb riguroses expulsions i penals, cosa que faria que l´afició es comencés a manifestar amb pancartes a l´estadi vallesà. Dos victòries més a casa, Las Palmas (per 1-0) i Saragossa (també 1-0,amb golàs de Periko Alonso) abans de concloure la primera volta. Eren cuers empatats amb Osasuna amb onze punts.

A la jornada 23 l´equip visitava Palma de Mallorca i perdia per 1 a 0 amb un arbitratge escandalós de Severiano Pérez Sánchez, xiulant dos penals que no eren. Aquí començaria, però, la llegenda del porter Manzanedo, apodat el “para penalties”. A Mallorca aturaria el primer d'un total de cinc penals aturats en tota la temporada (li xutarien deu), alguns d'ells veritablement decisius.

En la jornada 26 arribaria la primera victòria a domicili, va ser al Sánchez Pizjuán de Sevilla. Resultat de 0 a 1. L´equip agafaria una bona ratxa en aquestes jornades i estaria cinc partits sense perdre. En la jornada 29 arribaria la visita del Reial Madrid al Vallès. Estadi plenísim amb una nostàlgia recaptació de 20 milions de pesetes (120 mil €). Qui els agafaria ara! Victòria amb sort dels blancs amb un gol del internacional i actual entrenador del Olympiacos grec Michel al minut 81. L'equip arribaria a la última jornada com a penúltim classificat, el Cadis era l´últim.

Quedaria enquadrat en grup de play-off que jugaba pel descens de categoria a Segona amb Ath. Bilbao, Las Palmas, Osasuna, Racing Santander i Cadis. Tots contra tots a doble volta. És a dir, deu partits més. D'infart. A més a més, els tres últims jugarien entre ells per veure qui seria l'únic club en baixar a Segona. Va ser la primera vegada i la última que la lliga espanyola es jugaria amb aquest format de play-off.

El club donaria la baixa a Hicks i a Ferreira. I en el seu lloc arribarien dos estrangers més: el polonès Wolfgang April (de l´Eintracht Frankfurt alemany) i el mundialista danès Kenneth Brylle (del Lieja belga). El play-off començaria amb una derrota estrepitosa a Santander per 4 a 0.

El segon partit a casa davant l'Osasuna acabaría amb victoria per 1 a 0. Els navarresos, però, impugnarien el partit per alineació indeguda dels nous fitxatges April i Brylle. La Federació Espanyola havia tramitat les fitxes federatives, però sembla ser que els jugadors no tenien el permís de treball. El president d'Osasuna, Fermín Ezcurra, va recórrer al CEDD (Comité Superior de Disciplina Deportiva) presidit pel també navarrés Fernando Elola-Olaso.

Així formava el CE Sabadell en el partit que Osasuna va impugnar // ARXIU JOSÉ SAG

El Comitè va estimar que el Sabadell no havia actuat amb mala fe, no li va restar punts, però ordenaria que el partit es tornés a jugar de forma inmediata. Un fet sense precedents al futbol espanyol. Els jugadors, però, legalitzarien les seves fitxes i continuarien jugant amb l´equip.

Victòria 1 a 0 sobre l'Athletic de Bilbao (penal aturat per Manzanedo), empat a Las Palmas 1-1 i 2-0 a la Nova Creu Alta davant el Cadis. L'equip estava en bona forma. Acabava la primera volta del play-off amb el partit d'Osasuna pendent de repetició. A la segona volta es guanyava 1-0 al Racing i 0-1 al camp d'Osasuna (gol d'April). Manzanedo aturava un penal a cada partit, els dos evidentment decisius.

A San Mamés s'empatava 1-1. En la vigília del partit a casa davant Las Palmas es comfirmava que el partit d'Osasuna es repetia i a sobre es jugaria a la mateixa Nova Creu Alta. Derrota davant dels insulars per 1 a 2. Quedaven dos partits, el de la repetició i la última jornada al camp del Cadis. El divendres 19 de juny de 1987 es jugava la repetició; data de tràgic record perquè va ser la tarda de l'atemptat d'ETA a Hipercor.

La veritat s'ha de dir que pocs jugadors a la seva vida hauran viscut un partit com aquest. No només la ciutat de Sabadell, sinó tot el futbol català, es posaria de costat del Centre d´Esports, en el que tothom creia que era una gran injustícia. Les entrades van tenir el preu de 100 pesetes (0,60 €) i l'afició va tenir una resposta excepcional. És un d'aquells dies que tothom acull al rescat del seu equip. Els que van tenir la sort d´estar allà viurien un ambient inenarrable. La llotja buida en senyal de protesta, coberta amb una gegantina bandera arlequinada, els jugadors d'Osasuna que haurien d'arribar amb taxis a l'estadi a causa de l'atemptat… Seria una nit històrica.

Entrades a preus populars, i resposta magnífica dels aficionats arlequinats // ARXIU JOSÉ SAG

El CE Sabadell tornaria a guanyar 2 a 1 amb gols de Barbarà i Adriano. El gol navarrès, de l'ex blaugrana Goikoetxea. Amb Osasuna jugaria Michael Robinson, l'ara comentarista de televisió. Dos dies després arribava la última jornada al Ramón de Carranza: amb un punt es complia l'objectiu de la salvació. I es faria, empat a zero al Ramón de Carranza en un partit amb molt patiment en el qual Joan Capó (Manzanedo s'havia lesionat) seria clau amb les seves intervencions.

Després d'una temporada agònica amb tot tipus d'adversitats en forma d´arbitratges i temes extraesportius, el club vallesà arribava al seu objectiu de la salvació. En la lligueta per la permanencia a tres equips, acabaria baixant el Racing de Santander, que no havia patit durant tota la temporada. Els jugadors serien rebuts a l'aeroport del Prat per més d'un miler de persones entusiasmades perquè la següent temporada continuarien gaudint del seu equip a la màxima categoria del fútbol espanyol.

(Continuarà la setmana vinent amb el segon i últim capítol)

Tots els equips, aficions i jugadors somien amb estar a dalt de tot. Va haver-hi un dia una mica ja llunyà que el CE Sabadell estava a l'elit del fútbol. Són èpoques viscudes on el jovent es fa d'un equip per tota la vida, per sempre, i això acaba passant de generacions en generacions. La màgia d´aquella estètica cubista els va anar enganxant.

Amics arlequinats, no ho dubteu, tornareu.

Com diu l´himne, Honor al Sabadell.

Un article de @trayectfutbol