Lino, en una acció durant el partit de Lliga jugat contra el Reial Madrid // JOAQUIM FITÉ

La nova temporada començava amb canvi de President i nova junta directiva. Alfred Besonías substituia Rafael Arroyos. L’entrenador que havia salvat a l'equip del descens, el mític Pepe Martínez, continuava a la banqueta.

Els reforços serien els inèdits Bueno (Barça Atl.) i Cuxart (València), Valdenebro i Pinky (Castilla), Villarroya (també Barça Atl.), Alcelay (Lleida, que seria el seu retorn), Juan José Rubio i l'argentí Julio Alberto Zamora (At. Madrid). A la jornada 8 arribarien els blaugranes Esteve Fradera i Jordi Vinyals. I a la jornada 17 aterrava el ioguslau Bagoje Kitanovski.

De la temporada anterior continuarien Capó, Manzanedo, Celayeta, Maestre, Paco Sánchez, Quimet Saura, Periko Alonso, Lino, Nacho, Toni López, Motoret Sala, Joan Barbarà i Adriano. La lliga començaria al Vicente Calderón contra l'Atlètic de Madrid, que estrenava projecte: el flamant nou president Jesús Gil amb un equip amb Menotti d'entrenador i jugadors com Futre, Alemao, Marcos Alonso, López Ufarte, Eusebio, Julio Salinas… Derrota 1 a 0.

A la jornada 2 derrota a la Nova Creu Alta davant del Cadis. També 0 a 1. Els gaditans amb Jaro, Carmelo, Juan José, Cabrera i Mágico González entre d’altres. Els àrbitres Calvo Córdoba al Calderón, i a casa, Raúl Garcia de Loza, serien els botxins dels arlequinats xiulant dos penals que a la televisió no es veien per enlloc. Les errades clamoroses arbitrals de la temporada anterior tornaven a fer presència.

A la jornada 3 primera victòria també a casa davant el Mallorca 2 a 0. Magdaleno, Hassan, Ezaki, Paquete Higuera o Álvaro Cervera destacaven als balears. El Míster era Llorenç Serra Ferrer. A la jornada 4 visita al mític Las Gaunas davant el Logronyés. Empat a 1 en plenes festes locals de San Mateo; gran ambient a l'estadi amb 13.000 espectadors. Segur que a La Rioja també recorden amb molta nostàlgia aquesta època.

A la jornada 5 empat a zero a casa davant el Celta de Maguregui i el davanter Baltazar. En aquell partit el lateral vigués Otero va caure al fossat de tribuna patint un aparatós accident, quedant semi-inconscient. A la jornada 6 severa derrota al Villamarín davant el Betis 6 a 0. Es xiularien dos penals més en contra.

A la jornada 7 es rebia la visita del FC Barcelona. Derrota 0 a 1. Els blaugranes entrenats per Luis Aragonés des de feia pocs partits. Va ser un partit molt polèmic. L'àrbitre Andújar Oliver xiularia una falta inexistent a favor dels culés que Bernd Schuster enviaria de forma implacable a la xarxa.

El president Besonías declararia que es van recaptar 20 milions de pessetes (120.000 €), i parlava davant els mitjans que la capacitat de la Nova Creu Alta era de 27.000 espectadors. Dista molt de l´actual amb seients, que és de 11.981. El temps ho ha canviat tot.

A la jornada 8 i 9 dues derrotes més davant Múrcia (2-0) i Reial Societat (0-2) precipitarien el cesament de Pepe Martínez com a entrenador. Una victòria en nou jornades feien obligatori trobar un revulsiu a la banqueta. L’escollit seria Toño de la Cruz (era segon de Martínez) amb Carlos Lorenzana com a preparador físic. Anys més tard faria aquesta tasca a la selección espanyola.

A la jornada 10 empat a zero a Valladolid amb el retorn del “para penalts” Manzanedo. Aturaria una pena màxima al minut 75. A la jornada 11 visita del Reial Madrid al temple arlequinat. Derrota 0 a 2 amb un nou penal dubtós. Els blancs venien en plena forma amb tot els seus cracks. Buyo, Chendo, Sanchís, Camacho, Michel, Martín Vázquez, Gordillo, Butragueño o Hugo Sánchez, amb Leo Beenhakker a la banqueta.

L’equip no aixecaria cap tot i que a la copa del Rei s'estava fent un bon paper. Derrota a Astúries 3 a 0 davant l´Sporting, derrota a casa davant el Saragossa per 1 a 2, i empat a Pamplona davant Osasuna a zero. A la jornada 15 arribava la segona victoria de la lliga a casa davant Las Palmas 2 a 1.

L'equip tenia un gravísim problema ofensiu. Sis gols en 15 jornades. I record negatiu de vuit jornades seguides sense marcar (de la jornada 5 a la 12). Amb el Castelló 90/91 continua vigent com a record negatiu en la història de la lliga espanyola a Primera Divisió. Aquest fet seria una llosa massa pesada al llarg de tot el campionat. Derrota al Sánchez Pizjuán 2 a 0 a la jornada 16 davant el Sevilla entrenat per Xabier Azkargorta.

A la jornada 17 derby a la Nova Creu Alta davant l´Espanyol. El partit començava genial pels arlequinats amb dos gols de l'argentí Zamora i del debutant Kitanovski. Els periquitos, però, acabarien empatant a 2. Era l'Espanyol que acabaria perdent la final de la Copa de la UEFA davant del Bayer Leverkusen. Entrenat per Javier Clemente i amb jugadors mítics com N´Kono, Miquel Soler, Gallart, Lauridsen, Michel Pineda, Pipiolo Losada, Ernesto Valverde o Urquiaga.

A la jornada 18 visita a València amb derrota 2 a 1. L'equip de Mestalla dirigit per l´històric Alfredo Di Stéfano. A la última jornada de la primera volta gran victòria a casa davant l´Athletic de Bilbao, 3 a 1. Kitanovski marcaria dos gols i seria corejat per un estadi casi ple amb crits de “kiki, kiki”. Acabarien amb 11 punts cuers, però a dos punts de places de promoció.

La segona volta començava amb la visita del Atlètic de Madrid. Empat a 1 amb gols de Julio Salinas i Joan Barberà. A Cadis derrota 3 a 2. Un cop més actuació arbitral molt desafortunada vers els vallesans. La jornada 22 al Lluís Sitjar de Mallorca es suspendria per intoxicació de nou jugadors illencs.

A la jornada 23 es jugaria un partit molt important davant el Logronyés a casa. Dura derrota 0 a 1 en una Nova Creu Alta abarrotada. L’ex arlequinat Ángel González seria la figura riojana.

El partit de Mallorca es recuperaria amb nova derrota 2 a 0, i nou penal en contra, al minut 2. La salvació es començava a veure molt difícil. Derrota a Vigo davant el Celta 2 a 0 (jornada 24) i victòria a casa davant el Betis 2 a 1 (jornada 25) amb gols de Lino i Kitanovski. El gol bètic, evidentment, de penal. L'exagerada xifra de tretze penals en contra van ser xiulats en contra dels arlequinats, per només quatre a favor.

L'estadi davant el Betis va oferir un gran ambient de públic, com sempre que l´equip sevillà visitava Catalunya. L'emigració andalusa aprofitava per veure l´equip dels colors de la seva terra. A la jornada 26 sorpresa en la visita al Camp Nou amb empat a zero. El FC Barcelona, en una temporada molt gris, no seria capaç de perforar la porteria de Manzanedo. El Sabadell tindria les seves oportunitats amb un xut de Kitanovski al pal.

Però aquest empat no serviria de gaire. Un altre empat a casa davant el Múrcia (0-0) i derrota a Atotxa davant la Reial Societat (1-0, minut 89 gol de Gájate). L'equip basc dirigit per John Benjamín Toshack acabaria la lliga segon darrera el Reial Madrid. Tenien un equipàs amb Arkonada, Górriz, Gájate, López Rekarte, Bakero, Beguiristain, Loren, Larrañaga i Zamora. Alguns serien la base del dream team blaugrana de Johan Cruyff.

A la jornada 29 un altre empat a zero a casa davant el Valladolid (costava molt marcar gols) i derrota al Santiago Bernabéu davant un Reial Madrid en plena forma 3 a 1. A la jornada 31 es guanyava a casa 1 a 0 a l´Sporting de Gijón amb gol de Paco Sánchez, en partit disputat durant Setmana Santa amb molt poc públic. L'equip quedava a cinc punts de la salvació. Difícil, però no impossible.

A la jornada 32 arribava la primera victòria forànea a Saragossa per 1 a 2. Amb els aragonesos jugava tot un campió d’Europa com Frank Rijkaard, Señor, Rubén Sosa, Pardeza… A la grada Radomir Antic, que estava a punt d’agafar l’equip.

Bilbao. San Mamés. El drama d'un descens // JOAQUÍM FITÉ

A la jornada 33 es tornava a empatar a zero a casa davant Osasuna, però a la jornada 34 nova victòria forània a Las Palmas 0 a 2, amb gols d'Alcelay i Rubio. La salvació estava a només dos punts. Quedaven quatre partits, i l’equip arribava en el millor moment al tram decisiu de lliga. Dos a casa i dos a fora.

A la jornada 35 visitava el Sevilla la Nova Creu Alta. S’avançaria al marcador, però aquest cop es trobaria el camí del gol i Rubio i Villarroya (aquest al minut 84) remontaven i portaven el deliri a les grades. La salvació a un punt.

A la jornada 36 visita a l’històric estadi de Sarrià amb el derby davant l´Espanyol. Els blanquiblaus buscaven la permanència i s’avançaven mitjançant Lauridsen. Esteve Fradera empatava pels arlequinats. Triple empat amb Las Palmas i Mallorca i el CE Sabadell deixava de ser cuer després de 26 jornades!!! Dos jornades i dos finals, amb dos rivals difícils. València a casa i Athlètic Bilbao a San Mamés.

A la jornada 37 una tromba d’aigua feia perillar el partit davant els valencians. Es treuria part de l’aigua de la gespa i l’estimat i entregat encarregat, el senyor Josep Garcia, repintaria el terreny de joc. Victòria apuradíssima amb gol de Josep Villarroya per 1 a 0.

I arribava l’últim partit. Era una autèntica final. El desplaçament a Bilbao és el més massiu de la història del club. Segons els mitjans quasi 5000 aficionats arlequinats es desplaçaven per recolzar al Centre d’Esports. Ni la victòria assegurava la permanència, així que seria una tarda de transsistors seguint el València-Mallorca i Las Palmas-Betis.

La mala sort queia del costat dels arlequinats perquè un xut de Manolo Sarabia rebotaria en Esteve Fradera i seria el 1 a 0. Després començaria a ploure a bots i barrals i els bascos sentenciarien amb el 2 a 0 final. La salvació no es podía assolir i l’equip baixava a Segona A. Molts arlequinats encaren recorden les llàgrimes d’aquella tarda. Baixaria també Las Palmas i promocionarien Mallorca i Múrcia.

El somni de continuar a Primera s’esvairia. La falta de punteria (Rubio pitxitxi amb 7 gols), l’absència durant molts partits de jugadors importants com Lino i la davallada golejadora de Periko Alonso (de 12 gols a la 86/87 en va passar a no fer cap) serien fets claus. També el gran rendiment inicial de l’argentí Julio Alberto Zamora es tornaria en decepció a mesura que passaven les jornades.

L’equip tornava a Segona, en la que de moment és la última participació a la máxima categoria, de 14 en total.

Històric onze del Sabadell al Bernabéu. Quarts de final davant tot un Reial Madrid // JOAQUIM FITÉ

La Copa del Rei

La participació començava a setzens de final amb una clàssica eliminatòria a la dècada dels 80 davant la UE Figueres (Segona A). El partit d'anada es jugava a Vilatenim amb resultat de 1 a 0. La tornada a la Nova Creu Alta, en plena ratxa negativa davant de porta, es jugava en nit de pluja i fred. Només s'havia de marcar un gol, però costava tant… El capità Lino, amb el pit, igualava la eliminatòria. Pròrroga i penals amb un clar aval: Manzanedo. El “parapenalts” aturaria un i classificaria als arlequinats.

A vuitens de final es trobaria amb el Betis. A la lliga estava recent el dur correctiu 6 a 0 al Villamarín. A l'anada empat a zero a la Nova Creu Alta. La tornada es jugaria el dia de Reis, 6 de gener del 1988. I els arlequinats donarien la campanada eliminant al Betis 0 a 1 gol de Pinky. L'equip cuer a la lliga es plantava a quarts de final.

I el rival, el Reial Madrid. Tocava la grossa. L'anada a Sabadell, el 13 de gener. La nit, amb les pitjors climatologies que poden haver-hi. Molt fred i molta pluja, amb terreny de joc impracticable. A la primera part s´imposava la lógica. 0 a 2 amb gols de Hugo Sánchez i Martín Vázquez. Però a la repressa els vallesans s´ho van creure i van remontar el partit a tot un Reial Madrid, 3 a 2. Gols històrics de Vinyals, Sala i Villarroya. Els crits de “Sabadell, Sabadell” 25 anys després encara retomben en els caps de molta gent.

Set dies després el Sabadell sortia disposat a no només defensar-se. Però al Bernabéu un altre arbitratge polèmic acabaría amb les il·lusions arlequinades. L'àrbitre Taboada Soto no donaría un gol legal a Zamora, quan la pilota havia entrat dintre. Santillana marcaria al minut 77 i el partit marxaria a la pròrroga on Paco Llorente decantaria l'eliminatòria pels blancs de forma molt injusta.

Nota de l'autor: aquí pots llegir la primera part del reportatge.

Dedico aquest article a la parroquia arlequinada i especialment a tots els periodistes que van cobrir aquelles dues temporades com Pere Figueres, Pere Farrán i el gran Joaquim Fité, que va seguir l´equip més de 30 anys, reflectint el seu amor pel Centre d´Esports en el magnífic llibre “El club de la meva vida”. Gràcies a la feina de tots, podem conèixer amb detall aquestes temporades històriques.

Tota l'afició arlequinada somia amb tornar a rebre un dia als millors equips d'Espanya. Són moltes les generacions que no han vist al seu equip a Primera... Rememorar aquells partits com els d'Osasuna o Madrid, enfrontar-se als millors jugadors, grades plenes…

Endavant CE Sabadell, potser no saps que l’èlit del futbol fa 25 anys que t’espera.

Un article de @trayectfutbol