Han tornat. Han pujat junts, han fet el somni realitat, ho han fet possible. El retorn grana ja és aqui. Tarragona vibra i ho seguirà fent durant molt de temps. El Nou Estadi ja té ganes de tornar a celebrar una victòria, a partir d’ara formant part de la Liga Adelante. El camí no ha estat fàcil, però ha valgut la pena. Després de tres temporades a la categoria de bronze, el Nàstic torna al lloc del que mai hauria d’haver marxat. Tres anys de batalla intensa. Tres anys durant els quals han lluitat com gladiadors per defensar el seu escut.

A principis de novembre de 2013, va entrar al club un dels principals responsables de l’èxit dels tarragonins. Vicente Moreno va connectar ràpidament amb la plantilla i va reconstruir tot allò que havia fallat amb Santi Castillejo al capdavant del conjunt grana. Vicente Moreno va aixecar una gran muralla.

L’any passat les coses es van complicar. La temporada va tenir un final cru i amarg, un final temut per qualsevol equip. Després de realitzar una molt bona campanya, els homes de Vicente Moreno es van quedar a les portes de l’ascens, a un gol. Qui no recorda el patiment d’aquell 21 de juny al Municipal de Llagostera? Qui no recorda la desesperació de Marcos, les llàgrimes de Calavera o la impotència de Xisco? Afició, jugadors i cos tècnic no s’ho podien creure. La seva oportunitat s’havia esfumat en qüestió de segons.
 

Partit de tornada entre el Nàstic i l'Osca / Coral Rubio

Malgrat el mal tràngol, l’equip es va intentar mantenir lo més compacte i unit possible. Es van fer els canvis mínims a la plantilla i Vicente Moreno va seguir al capdavant del conjunt català. No necessitaven res diferent del que tenien per aconseguir les seves metes. Eren i segueixen sent un equip unit i segur de si mateix. Artífex de l’èxit.

El Nàstic va començar la Lliga amb un únic objectiu; “Aquest any sí”, aquest any el futbol havia de fer justícia. Deixant enrere els mals moments viscuts i centrant-se en el present, els grana van començar la Lliga més motivats que mai. Els números parlen per si sols; El Nàstic va ser líder des de la dinovena jornada fins al final de la Lliga i es va proclamar matemàticament campió a la trenta cinquena jornada amb 73 punts, a dos d’igualar la seva millor marca.

Els tarragonins tornaven a tenir una oportunitat d'or i no la podien deixar escapar. Havien de ser superiors a l'Osca al playoff d'ascens si volien tornar a coquetejar amb la Segona Divisió A. Després del 0-0 a l’anada a El Alcoraz tot es decidia al Nou Estadi. Què millor que poder celebrar un ascens a casa, amb tota l’afició que setmana rere setmana es desplaça al temple tarragoní per tal de veure als seus guerrers defensant l’escut grana? No es podia demanar més. Només faltava aconseguir la victòria.
 

Pablo Marí i Jordi Calavera celebrant l'ascens / Coral Rubio

I ho han aconseguit, ho han fet realitat. El Nàstic torna a Segona A per la porta gran després de superar 3-1 a l'Osca. A l'inici del matx cap dels dos equips aconseguia fer-se amb la possessió de la pilota, el temps passava i el patiment aumentava. Tot va canviar a la represa; el Nàstic va saltar al terreny de joc endollat i amb molta més intensitat. Lago Júnior va ser l’encarregat d’obrir el marcador i Rocha i Marcos van sentenciar el partit davant dels quasi 14.000 seguidors que van assistir al Nou Estadi.

Diumenge Tarragona era una festa i ho serà durant molts dies. La Plaça de la Font es va omplir de gom a gom, jugadors i afició es fonien en abraçades. Humilitat, atenció i confiança. Un equip entregat a una ciutat i una ciutat entregada a un equip. Una fidel història d’amor.
 

Gerard Valentín, que s'ha perdut mitja temporada per lesió, celebrant l'ascens amb els seus companys / Coral Rubio