És el tercer cop que vinc a l’aeroport d’Oslo en els últims deu dies. Tres hores d’espera i agafaré l’útltim vol que em portarà a Kristiansund. Aquest és el nom que dóna lloc aquesta petita aventura. No em puc queixar; Kristiansund és una petita ciutat de la costa oest noruega d’uns vint mil habitants. Està formada per cinc illes comunicades entre sí per ponts i té un equip de futbol a la segona divisió, la Addecoligaen. Presumeix d’uns paisatges envejables, combinant els fiords amb les montanyes nevades que cauen fins la vora del mar Atlàntic. Per a que us feu una petita idea: és com si agaféssim els Pirineus i els posessim davant la Costa Brava farcint-ho amb unes cases amb teulat de pissarra de colors extravegants que donen una màgia especial. L’envaeix una tranquilitat d’aquells llocs on corre el temps i sembla que no passi res.

 

 

 

Però no escriuré aquest article per fascinar-vos amb les magnífiques fotografies que us pot regalar Noruega, perquè d’això ja n’esteu més que informats. Us parlaré una mica de les impressions que m’ha deixat la primera setmana per terres escandinaves. Diuen que Noruega va ser terra de vikings, homes forts i violents que van sembrar la por per mig Europa de Nord a Sud arribant fins el mar Mediterrani. I suposo que és la imatge que tots tenim quan parlem de les persones del Nord.

 

 

 

La veritat és que no anem gens equivocats. El primer que he pogut tastar aquests dies és la gran fortalesa física que tenen començant pel més baix i acabant pel més alt. Són autèntics animals i no és d’estranyar acabar els entrenaments físics amb una rutllana abraçats i deixant un crit de guerra conjunt per la prosperitat. També vaig comprovar en primera persona com en el conegut joc d’estirar corda disfrutaven com nens petits. Suposo que són aquestes arrels braves que encara perduren. 

 

 

 

Estic aprenent noves formes d’entendre l’entrenament de la força, potència i resistència. Utilizen tècniques totalment innovadores, molt diferents de les que vinc practicant. Per posar un exemple: no m’havien demanat mai que a mig escalfament abans del partit ens posessim a fer algunes flexions o un exercici en que rodolavem per terra i ho intercalavem amb treball de CORE. Tampoc són mal vistes les dobles sessions el dia abans d’un partit, ni els exercicis de perfeccionament purament tècnic en un equip professional.

 

 

 

Però el que em va sobtar més els dos entrenaments físics que fem cada setmana al gimnàs. En una de les sales hi ha montat un circuit americà amb obstacles de tot tipus com bancs, stemps, colxonetes, caixes i desnivells. Consisteix en que durant una hora, sense parar per beure aigua, en fila india segueixes al preparador físic que treballa amb tot tipus de moviments (salts, multisalts, flexions en moviment, exercicis de força i un llarg etcètera). Com a estudiant de ciencies de l’activitat física i l’esport em va com anell al dit. 

 

 

 

Pel que fa el joc, també he pogut experimentar grans diferències. Juguen els partits d’una manera molt intensa. D’àrea a àrea. Molt directe. Quan es té la pilota, s’intenta arribar el més ràpid possible a la porteria rival sense madurar la jugada. Moltes vegades amb precipitació, però aquest fet provoca el deliri del públic perquè ràpidament el joc dóna sensació de perill.

 

 

 

Quan s’ataca és despreocupen de protegir la porteria amb l’únic objectiu d’anar a fer gol i això possibilita el contraatac rival ja que hi ha molts espais que no estan del tot ben ocupats. No sabia on venia i desconeixia totalment el que em trobaria i he de dir que m’ha sorprès cap a bé el nivell tècnic dels jugadors. 

 

 

 

Però si una cosa m’ha agradat és la predisposició que hi ha per canviar la filosofia de futbol que tenen. M’han comentat que cada vegada menys, els equips practiquen un joc directe i opten pel bon tracte de la pilota. Augmentar les posessions, la circulació, l’assossiació amb el company, el que ells en diuen el TIKI TAKA. Sense perdre l’essència del futbol nòrdic però intentant pinzellar-lo amb l’herència que en Pep va deixar al gran Barça de fa uns anys.

 

 

 

La marca FC Barcelona la tenen molt present i sovint en parlen. Tenen idoltrats a tots els jugadors i els facina la manera de jugar. Prefereixen un joc de toc, de ser més pacients per buscar la última passada i se’n fan un fart de cridar als defenses "keep the ball" (mantenir la pilota). Aquí és on em sento més còmode. M’agrada participar i explica'ls-hi com juguen els equips espanyols, perquè són molt receptius i els veig amb ganes d'aprendre. Crec que amb les dues formes de joc es pot fer una gran combinació i pel que han dit, cada cop més equips tant de primera com de les categories d’avall hi estan més a favor. 

 

 

 

 

Tot el que tenen de forts ho tenen de bones persones. He quedat perplex pel seu bon fer i per com són de bons els noruecs. Intenten integrar-te, ajudar-te, fer-te sentir com a casa. M’agrada la gent d’aquestes terres, m’agrada la ciutat i tinc moltes ganes de conèixer una nova competició, una nova cultura i us convido a tots que us tireu a la piscina i no us faci por aventurar-vos en un projecte diferent, enriquidor i lluny de casa vostra. 

 

 

 

Per mi, és el meu propi Erasmus i el temps dirà si he fet bé o no. Em va agradar molt una frase que llegia fa uns dies que deia que mai no t’arrepenteixis de les teves decisions perquè si són bones, serà meravellós i si són dolentes seran una experiència més.